La Xara és un poble jove, amb poc més de dos-cents anys d’història. Va començar la seua evolució com a nucli de població estable al començament del segle XIX, quan un llaurador de Senija, Mateo Ivars i Peiró, es va establir, donant lloc amb la seua família al poblament, incrementat en un període de 50 anys amb la vinguda continuada de gents procedents de localitats de la comarca, com Pedreguer, Xàbia, Alcalalí o El Verger.
Aquest ràpid desenvolupament es va deure més que a unes condicions agrícoles favorables, a l’ocupació de la població com a picapedrers i obrers. L’estabilitat i creixement d’una població dedicada quasi exclusivament al treball de la pedra no es podria comprendre si no l’emmarquen en la dinàmica econòmica de l’època: el comerç de la pansa. El fructífer negoci de la pansa va permetre fer diners amb facilitat i acumular-ho, no sols a Dénia, ciutat pasera per definició, sinó també a altres localitats de la comarca, on el creixement econòmic es va palesar en la construcció d’un gran nombre d’edificis, els quals quasi sempre es pot resseguir la trepitjada dels grups de picapedrers de la Xara. Una demostració del bon moment econòmic en aquest període és la construcció, entre 1876 i 1902, de l’església i la casa-abadia, pagades i edificades per la mateixa població.
Només després de la crisi general de la pansa, cap al 1902, el món dels picapedrers va patir una reculada, fet que es va traduir en un moviment migratori cap als Estats Units o l’Argentina o cap a Alger. Aquesta crisi va provocar també el canvi dels cultius de secà pels de regadiu, substituint els ceps per l’horta i tarongers, més rendibles i productius en aquells moments.
